Ciutadania

Tal i com s’esmenta al document de la col·lecció d’Estudis i informes del CTESC Responsabilitat social de les empreses podem dir que no existeix una definició o concepció unànime sobre el que s’entén per responsabilitat social. Principalment, l’RSE deriva de la necessitat d’aplicar a les empreses el principi de desenvolupament sostenible. En aquest sentit, el World Business Council for Sustainable Development (WBCSD) la defineix com la decisió de l’empresa de contribuir al desenvolupament sostenible, treballant amb el seus empleats, les seves famílies i la comunitat local, així com amb la societat en el seu conjunt, per millorar la seva qualitat de vida. Segons el Marc de referència de l'RSE la responsabilitat social empresarial o corporativa (RS) és una metodologia de gestió en què les empreses i organitzacions es fan responsables del seu impacte en l’entorn. La responsabilitat social és important per a la sostenibilitat, la competitivitat i la innovació de les empreses i de l’economia. 

L’Organització Internacional del Treball (OIT), per altra banda, considera que la responsabilitat social és la resposta que l’empresa ha de donar a les expectatives dels sectors amb els quals té relació, en matèria de desenvolupament integral dels seus treballadors i en l’aportament a la comunitat, que li permetrà créixer i comunicar-se.

El concepte d’RSE ens remet a la relació que l’empresa té amb el seu entorn, més enllà del seu objectiu fonamental com a generador de riquesa i prioritari del compliment de la legislació específica. La Comissió Europea, en el seu Llibre Verd, defineix l’RSE com la integració, per part de les empreses, de les preocupacions socials i mediambientals en les seves operacions comercials i les relacions amb els seus interlocutors. Cal destacar, però, que l’RSE no s’ha de considerar com a substitutòria de la normativa o legislació vigent.

L’RSE, doncs, considera les empreses i les organitzacions com un sistema obert, amb estreta interrelació amb el seu entorn, i que ha de mantenir vincles amb un conjunt heterogeni d’interlocutors (stakeholders), de tal manera que creï sinergies amb d’altres factors de caràcter social o mediambiental.

La majoria d’empresaris que segueixen criteris d’RSE especifiquen als seus codis de conducta la necessitat que els seus proveïdors també segueixin uns principis de responsabilitat i sostenibilitat. Ara bé, factors com l’economia global o la subcontractació poden dificultar la traçabilitat total de la cadena de valor d’un producte fins i tot per part del mateix empresari. En aquest cas, poden ajudar codis com el del Global Compact, proposat en el marc de les Nacions Unides i que demana l’assumpció per part de les empreses d’un seguit de normes relatives a conceptes com l’explotació infantil o la sobreexplotació mediambiental.

Per altra banda, actualment hi ha definides un seguit d’etiquetes i certificacions que permeten garantir que s’han seguit determinats processos de producció d’acord amb els principis que defineixen l’RSE. En aquest aspecte destaquen les certificacions EMAS, referides al medi ambient (un sistema voluntari de gestió ambiental que permet a les organitzacions avaluar i millorar el seu comportament ambiental), o les diferents ISO 14.000, també referides a la gestió del medi ambient. Així mateix, estan sorgint entitats i iniciatives com per exemple “Zumer” o “Piensa en clima” que recullen i classifiquen les empreses i organitzacions segons el seu alineament amb els valors de l’RSE o, més concretament, l’impacte ambiental de la seva activitat. En aquest darrer aspecte podem trobar recursos com “Climate counts”, una metodologia que valora en una escala d’1 a 100 punts els compromís de les empreses i organitzacions amb el canvi climàtic.

Dins les etiquetes ecològiques destaquen l’Etiqueta ecològica definida i acceptada per la Unió Europea (que té per símbol una flor verda amb els estels de la bandera de la Unió Europea), la marca Aenor de Medi Ambient o el “Distintiu de garantia de qualitat ambiental” de la Generalitat de Catalunya que identifica aquells productes i serveis que reuneixen determinades propietats o característiques que els fa més respectuosos amb el medi ambient.

Algunes de les certificacions mencionades anteriorment, es troben recolllides a la publicació, Guia d’eines de gestió de la responsabilitat social per a pimes, revisada durant el 2022, presenta les principals metodologies, certificacions, normes i guies existents de caràcter local i internacional amb més presència a Catalunya, com a eines útils per elaborar un pla d’acció de responsabilitat social i contribuir a l’Agenda 2030 i els Objectius de Desenvolupament Sostenible. També inclou nous instruments com l’RScat Inicia’t, especialment dissenyat per a les empreses de dimensió reduïda, que tenen interès a sistematitzar i comunicar les seves accions de responsabilitat social.

 

Cada cop són més els consumidors conscients de la “petjada ambiental” que implica el consum de cada producte. Així, per exemple, en l’àmbit laboral es tendeix cada cop més a dissenyar circuits informatius sense paper

Per altra banda, des de l’àmbit públic s’han començat a desenvolupar iniciatives com la xarxa “Compri reciclat” per tal de posar en contacte productors i consumidors de productes reciclats, o la campanya “Aquí reciclem” , que recull exemples de pràctiques de reciclatge així com un apartat per tal de respondre als dubtes més freqüents dels consumidors.

Una inversió socialment responsable és aquella que busca la màxima rendibilitat amb el mínim risc i que s’adscriu, alhora, dins un marc ètic o sistema de valors determinat. Així, per exemple, durant el règim de l”apartheid” a Sud-àfrica molts inversors van decidir no finançar empreses que operaven allí, atès que fomentaven l’esmentada política de discriminació racial. Les inversions socialment responsables segueixen, doncs, una filosofia d’inversió on es barregen objectius ètics, mediambientals i socials amb la recerca d’una determinada rendibilitat econòmica.

Els fons socialment responsables que ofereixen les entitats financeres segueixen un procés de supervisió de les empreses i entitats que poden ser objectiu d’inversió i es rebutgen aquelles l’activitat de les quals té un impacte inadequat des d’un punt de vista social, mediambiental, etc. per als gestors dels fons i els seus partícips. Seguint aquesta pauta es rebutgen inversions en empreses vinculades en la producció d’armes o la indústria del tabac, entre d’altres.

Convé destacar que no hi ha diferències des del punt de vista de la rendibilitat ni de la performance (relació amb la rendibilitat i risc) amb la resta de fons d’inversió. Una inversió socialment responsable no implica necessàriament un rendiment financer més baix.

Actualment són diverses les iniciatives sorgides en l’àmbit de l’RSE que recullen empreses o organitzacions en què es duen a terme pràctiques de responsabilitat social. D’entre les quals destaquen les del Mapa RSCat, amb més de 160 casos d’empreses i entitats que aposten per la gestió responsable i la sostenibilitat a Catalunya. Per mitjà del seu cercador, les bones pràctiques es poden bucar pel seu nom, ubicació, el sector d’activitat o la dimensió. En el camp de l’economia social, el programa RSE.Coop de la Confederació de Cooperatives de Catalunya recull experiències dutes a terme en cooperatives catalanes. Dins l’àmbit mundial, organitzacions com el Global Reporting Initiative o el Global Compact permeten fer cerques d’organitzacions amb pràctiques d’RSE. Finalment, l’Observatori de la Responsabilitat Social del CTESC comprèn, en el seu apartat “Experiències”, un llistat de més de diverses empreses i organitzacions que duen a terme pràctiques en RSE en els vectors social, econòmic i mediambiental (classificades per dimensió, sector, tipus d’organització i tipus d’experiència).

Així mateix, moltes de les organitzacions que duen a terme pràctiques d’RSE posen a disposició dels consumidors i/o persones interessades apartats corresponents a la responsabilitat social i les actuacions que han realitzat en aquest àmbit (ajuts a les persones treballadores, subvencions, col·laboracions amb ONG, etc.). Alhora, sovint s’adjunta documentació corresponent a auditories i les certificacions (EMAS, ISO, etc.) emeses relacionades amb punts vinculats a l’RSE.

Des d’algunes organitzacions de consumidors, l’RSE és veu com un concepte poc creïble, un apartat més del màrqueting de les grans empreses per tal de legitimar la seva actuació en diversos camps. Per altra banda, sovint el consumidor no pot veure la traçabilitat de tota la cadena de valor del producte final, fet que dificulta saber si en algun moment s’han incomplert principis ètics com l’explotació infantil, la sobreexplotació ambiental, etc. És per això que actualment, malgrat diversos estudis realitzats on s’afirma la disposició a pagar més per un producte sostenible o provinent d’una empresa que fomenta les pràctiques d’RSE, a la pràctica es constata que el consumidor és força sensible a increments de preu encara que estiguin justificats. Tot i així, darrerament s’està donant un procés de conscienciació per part dels usuaris i consumidors, i conceptes com l’impacte ambiental o la sostenibilitat estan prenent força. Comprar productes certificats ecològicament o provinents d’empreses que realitzen pràctiques d’RSE és l’opció que té el consumidor per posicionar la seva opinió dins el mercat. Tot i que actualment hi ha poc efecte en aquest sentit, sí que podem dir que estan començant a aparèixer línies de producte que es dirigeixen a una quota de mercat que mostra especial sensibilitat pels àmbits que tracta l’RSE, la majoria provinents d’iniciatives com el comerç just o l’agricultura ecològica.